La legalitat vigent o norma Comunitària que manifesta, i en conseqüència ha de ser d’obligat compliment, que els productes de consum frescos s’han de pagar a trenta dies com a màxim i que el seu preu no ha de ser inferior al de cost es com un cant de sirena. Aquesta disposició no la deuen de conèixer els de les Cadenes Comercials o se la passen pel folre, dit d’una manera per no dir-ho d’un altra. Segons això a la Comunitat deuen d’haver-hi normes i normes, per tant la de les ZEPAS deurien de seguir el mateix camí i per les 70.000 Has a regar no cal que ens amoïnem, quan es compleixi la del pagament de la fruita a 30 dies i no a menys del preu de cost, parlarem de complir amb l’altra: Ull per ull, dent per dent.

En conseqüència tema resolt; el comerç en origen ho te clar i fàcil, pot reclamar a les grans superfícies que mouen el 50% del consum de fruita el pagament a 29 dies, poden presentar el seu escandall de costos, que inclourà el cost de producció que tenim els fructicultors que està entre el 0,30 i 0,40 €/Kg i ens podran pagar el producte lliurat segons normativa Comunitària. Les Grans Superfícies tindran la consciència tranquil•la i el comerç Lleidatà i els productors, encara que hi guanyen poc o quasi res, podran tornar a apostar per una propera campanya, en que no es produeixi tant o es consumeixi més i ens pugui generar algun guany.

Aquesta reflexió del Sr. Conseller em recorda una altra també d’un altre Conseller que en el 2005, any de mal record pel fructicultor va dir: que com la producció era bona, aquesta compensaria els baixos preus; va obviar, que com més alta es la producció les pèrdues son més grans pels empresaris quan el cost de producció esta per sobre del de venda.

Aquestes frases son pixats fora de test, i demostren un baix coneixement de com funciona la comercialització de la fruita dolça al nostre país. En primer lloc el pagament a 30 dies no es possible ja que des de fa molts anys es comercialitza a “resultats”, es a dir, es lliura la producció a la Central, tant si es particular, SAT o Cooperativa, s’escandalla i es ven a preu o lliura a comissió a d’altres intermediaris o grans superfícies. A partit d’aquí les liquidacions que van arribant son diverses i a llarg termini, donant desagradables sorpreses a l’expedidor de la mercaderia. Exemples d’enguany: S’han practicat descomptes de fins a 6.000 € per camió en nectarina o préssec enviats a Polònia i Rússia, venuts a preu en ferm per 20.000 €, es a dir, s’ha trobat o buscat excuses per poder descomptar un 30%. El gerent d’una Central em comentava que d’una partida de préssec i nectarina enviada a Mercabarna, de la qual esperava uns preus de 0,40 €/Kgr, el resultat de la liquidació que va rebre va ser de 0,10 €/Kgr. Els descomptes en liquidacions del 10 o 15% son habituals, i això al final incideix en el preu que rebrà el productor.

Parlant de les normatives de les Grans Superfícies, cal dir que son inquisitorials i capritxoses. Des de fa molts anys determinen quins son els productes que pots utilitzar pel control de plagues, plaç de seguretat i límits màxims de residus, nivells de qualitat física, exigències en la confecció, embalatge i un llarg etc… que superen en molt les establertes en les directrius Comunitàries, Les autoritzacions d’utilització dels productes donades pels fabricants i legalitzades pel Ministeri d’Agricultura, Sanitat i Medi Ambient no compten per res, ells estableixen les seves quan i com els hi convé.

Totes aquestes normatives amb el pretext d’afegir seguretat als productes, obliguen al productor a fer produccions integrades, captures massives d’insectes, confusions, utilització de productes més especialitzats que assoleixen preus dos o tres cops més alts que els que tenien fa 10 anys, en que les produccions també eren segures; prova d’això es que som vius i gaudim de bona salut els que mengem fruita i hortalisses des de els anys 40, en que es controlava la Carpocapsa amb Arseniat de plom. Per contra aquestes exigències consentides i aplaudides per l’Administració no tenen compensació econòmica, tot al contrari, els preus de venda davallen i els costos augmenten.

Aquest any algunes de les Grans Superfícies s’han torejat el personal, exigint a la comercialització de base el subministrament de cistells d’un quilo de préssec i nectarina i oferint-los 0,50 €/Kg o menys. Tenint en compte que el cost de la cistella més la confecció es de 0,30 €/Kgr queden per la Central i el productor 0,20 €/Kg ¿ Que li pot arribar al fructicultor que la produït? Que cadascú faci els càlculs.

Davant d’aquest ventall de circumstàncies, que arribarà a la producció ? ¿Quan ho cobrarà? Quan les Centrals, SAT o Cooperatives hagin fet el compte de la vella, que de segur serà més enllà de 30 dies, als productors els hi quedaran les deixalles, coneixerem el preu bastants mesos desprès de la recol•lecció i el cobrament serà encara més tard.

Per tant aquesta exigència o norma Comunitària no serveis per a res, a menys que es posin uns preus mínims per el productor i es planti cara als grans comercialitzadors que utilitzen massa sovint fruita, llet, oli i carn que porten d’allà on els hi convé, per que la gent compri mil i un articles que estan exposats en els prestatges que els hi deixen llargs beneficis.

En moltes ocasions he dit que el favor que fan les Grans Superfícies a la comercialització de productes agraris es ben minsa, el que passa es que el volum i potencial de compra enlluerna, i tothom es baralla per poder entrar per les seves portes; les Administracions servils col•laboren amb prebendes i facilitats, augmentant la diferencia existent entre oferents i compradors que dicten les serves normes i lleis sense que ningú els hi planti cara.

Ningú si, l’exemple el tenim ben a prop: A França fa uns anys Comitès Econòmics i Sindicats Agrícoles van “aconsellar” que mentre no faltes produccions franceses, les Grans Superfícies tenien que promocionar els productes del país, el consell va anar més enllà pels que no ho varen acceptar. Al cap de molt poc temps tothom va creure, ningú volia vidres trencats i menys encara magatzems cremats.

A Tarragona en el mes de març en una Carrefour hi havia un enorme cartell on s’anunciava l’oferta de pomes Golden espanyoles; un que coneix el tema, la forma i color de les pomes va intuir que no eren de Lleida o Girona, les caixes del costat delataven la seva procedència d’Itàlia. Fins i tot amb això ens enganyen i prenen el pel, i mentrestant sobren pomes espanyoles a les cambres frigorífiques.

Per tant lo del 30 dies, facin-s’ho mirar, Els productors que més voldríem que negocia i determinar el preu de la nostra mercaderia quan la lliurem, igual que fa 20 anys la veníem i sabíem com i quan la cobràvem. Que consti que no es nostàlgia, però, penso i afirmo que amb l’agricultura i d’altres sectors productius “Molts dels temps passats van ser millors”