El proper dia 4 de desembre està previst que, en el marc de la Comissió d’Agricultura del Parlament de Catalunya, es voti sobre la Llei de Contractes de Conreu. És un tema que fa molt de temps que s’està debatent, però malauradament no està tenint gaire repercussió ni en els mitjans ni en el sector agrari. I el que s’aprovarà en aquesta votació no és altra cosa que una espoliació del patrimoni dels pagesos de Catalunya. I el més greu de tot, l’espoliació la fa la pròpia Generalitat de Catalunya.

Des de Joves Agricultors Ramaders de Catalunya (JARC) ja molt de temps que demanem una llei que resulti àgil i eficaç per a facilitar l’accés a la superfície agrària en règim d’arrendament donada la dificultat de fer-ho en règim de propietat, però malauradament em pogut comprovar que des de l’Administració tenen uns altres objectius.

En les darreres setmanes estem fent una bateria de xerrades pel territori explicant tal i com està a dia d’avui aquest projecte de Llei, així com també quina és la nostra posició com a organització agrària tenim al respecte. Aquesta posició és la que vam defensar el passat 5 de juliol, quan vam tenir l’honor de poder fer una compareixença a la Comissió d’Agricultura per tal de poder exposar la nostra opinió sobre aquest projecte de Llei.

Sense voler entrar ara en aspectes específics de l’articulat que podrien resultar feixucs per al lector, el que sí que vam voler deixar molt clar és que sota el nostre punt de vista l’Administració ha d’intervenir el mínim possible en les relacions entre arrendatari i arrendador. Malauradament el sector ja té diversos exemples del perjudici que ens suposa a tots plegats quan l’Administració vol intervenir, i en aquest cas, tal i com està redactat el projecte de Llei, ja no podem parlar d’una simple intervenció administrativa, sinó que veiem una clara espoliació del nostre propi patrimoni. Dos exemples clars d’aquest fet els tenim als articles 8 i 44.

En el primer, es defineix la figura del Conreador directe i personal com aquella persona física que compleix amb la definició d’Agricultor Professional (com a mínim el 50% de la seva renda prové de l’activitat agrària o complementària, com a mínim el 25% de la seva renda prové de la seva pròpia explotació, i com a mínim el 50% del seu temps de treball es dedica a l’activitat agrària o complementària). També ho són les societats integrades totalment per persones que compleixen les característiques anteriors (aspecte que no totes les societats agràries actuals compleixen!), i també ho poden ser les administracions públiques, les seves empreses i les entitats vinculades. Mentre que el pagès i les societats han de complir uns requisits específics, l’Administració ja s’ho fa venir bé per a poder disposar de màniga ample al respecte. Curiós, no? Però per quin motiu l’Administració vol ser considerada conreador directe i personal? Potser per poder disposar de tots els avantatges que s’atorguen a aquesta figura sense ser-ho?

“…Article 44: En cas de compravenda, dació en pagament, donació entre vius o aportació a societat de finques rústiques o explotacions agràries, estiguin o no arrendades, la Generalitat directament, o a través de les seves entitats o empreses públiques, amb caràcter subsidiari als arrendataris i confrontants, té un dret d’adquisició preferent que s’exerceix mitjançant els drets de tanteig i retracte…”

Així doncs, si un pagès crea una societat amb el fill i hi aporta una finca rústica, automàticament se la pot quedar la Generalitat!!

Quin interès té l’Administració en adquirir les finques ella mateixa? Es podria parlar d’especulació? Fins i tot apunten que s’hauran d’establir les demarcacions territorials afectades per aquesta preferència adquisitiva! A més a més podran triar quines finques volen i quines no!

En resum: l’Administració vol fer de pagès. Senyors, a què juguem? Que busquem amb això? Si la Generalitat vol “portar a terme una política d’adquisició de terres amb la finalitat de preservar el sòl i l’activitat agrària” (així ho especifica a l’exposició de motius d’aquesta Llei), el que ha de fer és exactament el mateix que ha de fer un professional del sector: arrendar finques (amb la corresponent despesa que això suposa) i treballar-les per tal de tirar-les endavant. Potser així s’adonarà de l’increment que pot suposar en el preu dels arrendaments algunes de les normatives aprovades (penso per exemple en la normativa dels Plans de Dejeccions i el conseqüent increment dels lloguers de les finques).

Però no, resulta que és més fàcil habilitar-se la possibilitat de tanteig i retracte per a poder adquirir les finques i fer-ne el que vulgui. I dic fer-ne el que vulgui perquè, en els casos de subarrendament, tot i que s’especifica en aquest projecte de Llei que l’arrendatari no pot subarrendar sense autorització expressa de l’arrendador, resulta que “…les Administracions Públiques poden subarrendar lliurement les finques de les quals són arrendatàries…”

Quin instrument de política agrària suposa tot aquest conjunt de despropòsits? No té ni cap ni peus.
Per sort, en el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya del 5 de juliol (www.parlament.cat) podem comprovar com no som els únics que veiem aquest fet com una aberració. Un exemple el tenim en la transcripció de la intervenció dels representants de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (que en redaccions de Lleis alguna cosa saben…). Apunten que la Generalitat resulta un cos estrany en la relació jurídica que ajunta un propietari ui un arrendatari, i no entén per què a aquest cos estrany se li dóna preferència respecte altres titulars. Fins i tot fan una comparativa molt il•lustrativa de la problemàtica que pateix el sector: a Catalunya hi ha una major problemàtica en el tema dels habitatges que no pas en el tema dels contractes de conreu, però de moment ningú s’ha plantejat aplicar als arrendaments urbans el que es vol executar en els arrendaments rústics.

Per desgràcia, a la mateixa compareixença al Parlament, l’organització agrària majoritària a Catalunya va deixar dit que “…el dret de retracte de l’Administració és important que hi sigui…”.

Josep Maria Jové
President de JARC

Barcelona, 1 de desembre de 2007